Juliette Gréco, nascuda a Montpeller el dia 7 de febrer de 1927 és una actriu i cantant francesa.
Biografia
En 1939, és aprenenta de ballarina a l'Òpera Garnier.. La seva mare l'entrena en la resistència. Capturada, no és deportada a causa de la seva jove edat, però és empresonada a Fresnes, mentre que la seva mare i la seva germana gran Coca són deportades a Ravensbrück d'on tornaran el 1945, després de l'alliberament del camp pels Americans. Una vegada alliberada de Fresnes, es troba sense recursos a París. Va llavors a l'única persona que coneix que resideix a la capital, Hélène Duc, que havia estat la seva professora de francès a Bergerac i una amiga de la seva mare. Sap que Hélène viu al carrer Servandoni, a prop de l'Església de Saint-Sulpice. Hélène Duc l'allotja a la pensió on ella mateixa roman i s'encarrega d'ella.
El barri de Saint-Germain-des-Prés (París) és a prop d'allà i, el 1945, Juliette descobreix l'ebullició intel·lectual de la riba esquerra i la vida política a través de les Joventuts comunistes. Interpreta alguns papers al teatre(Victor ou les Enfants au pouvoir el novembre de 1946 i treballa en una emissió de ràdio consagrada a la poesia.
En 1949, disposant d'un ric repertori (de Jean-Paul Sartre a Boris Vian…), participa en la reobertura del cabaret Bœuf sur le toit. Coneix aquell any Miles Davis del qual s'enamora. El 1951, rep el premi de la Sacem per a Je hais les dimanches . El 1952, marxa de gira al Brasil i als Estats Units amb la revista April in Paris.
El 1954, canta a l'Olympia. Coneix el seu futur espòs, l’actor Philippe Lemaire, en el rodatge de la pel·lícula Quand tu liras cette lettre de Jean-Pierre Melville. Es divorcien el 1956 després del naixement de la seva filla Laurence-Marie.
Se'n va a Nova York i les seves interpretacions dels principals autors francesos entusiasmen els americans. Hollywood l'afalaga. Coneix el poderós productor Darryl Zanuck al rodatge de la pel·lícula The Sun Also Rises de Henry King (1957). Es converteix en el seu company, malgrat les diferències d'edat i de temperament. Roda en algunes de les seves produccions fins al 1961, sobretot sota la direcció de John Huston a The Roots of Heaven (1958) i de Richard Fleischer a Crack in the Mirror (1960), tots dos amb Orson Welles.
El 1960, torna a la cançó que ja no deixarà, descobreix i fa descobrir nous talents: Jacques Brel, Serge Gainsbourg, Guy Béart i Léo Ferré.
El 1965 efectua una gira de les cases de la cultura dels afores parisencs oferint gratuïtament a un públic de joves estudiants i d'obrers que descobreixen tots els autors i els compositors que ella es lliura com a missió de servir. En 1965, té un paper principal al fulletó televisat Belphégor ou le Fantôme du Louvre. També el 1965, en un sopar de caps de cartell organitzat per una revista parisenca, es troba asseguda al costat de Michel Piccoli que es convertirà en el seu marit el 1966. Es separaran el 1977.
El 1968, inaugura la fórmula dels concerts de 18 hores 30 al Théâtre de la Ville a París. Hi interpreta una de les seves més cèlebres cançons, Déshabillez-moi.
Grava l'abril de 1969 un títol de Didier Rimaud a petició del seu amic François Rauber, Faurait aller plus loin, cançó integrada a l'àlbum Difficile amour de Bernard Geoffroy.
A partir de 1975, Gérard Jouannest, el seu pianista i acompanyant des de 1968, compon la música de les seves cançons. Es casa amb ell el 1988. Fa nombroses gires a l'estranger i més freqüentment a Itàlia, a Alemanya, al Canadà i al Japó.
Li es atorgada la Legió d'Honor pel Primer ministre Laurent Fabius, el 23 d’octubre de 1984. Troba una vegada més el seu públic de l'Olympia el 1991. Grava el 1993 un àlbum amb texts d'Esteve Roda i Gil sobre músiques, entre altres, de João Bosco, Julien Clerc, Gérard Jouannest i Caetano Veloso. L’octubre de 1993 fa un nou recital a l'Olympia seguit d'una gira.
1994: reimpressió de l'àlbum de 1993 al voltant d'una cançó: Le temps des cerises que presentarà d'ara endavant en tots els seus recitals com «una cançó d'amor i en conseqüència una cançó revolucionària, i una cançó revolucionària en conseqüència una cançó d'amor».
1998: després d'una absència discogràfica de 4 anys, grava per als discs Meys un àlbum completament escrit per Jean-Claude Carrière. L'àlbum és creat en públic en un recital al Teatre de l'Odèon a París el maig de 1999. El 2003, torna a Polydor i grava un nou àlbum sobre texts de Christophe Miossec, Casa Nimier i Jean Rouault, Benjamin Biolay i Gérard Manset. El conjunt és musicat per Gérard Jouannest i François Rauber.
Torna a l'Olímpia el 2004. El 2006 marxa a Nova York a gravar un àlbum amb músics de jazz que sortirà amb el títol Le Temps d'une chanson.
El 10 de març de 2007, les Victoires de la musique la coronen amb una «Victòria d'honor» per a tota la seva carrera. Per primera vegada, el 27 d’octubre de 2007, dóna un concert a la Sala Pleyel acompanyada d'una formació reduïda. El novembre de 2008, grava en duo la cançó Roméo et Juliette amb Abd Al Malik (àlbumDante).
Finals de 2008 començaments de 2009, prepara un nou àlbum realitzat a partir de texts d'Olivia Ruiz i d'Abd Al Malik.
El març de 2010, un nou documental Je suis comme je suis de Brigitte Huault-Delannoy, és projectat en el seu honor i en la seva presència a Montreal (Place des Arts). És membre del comitè de padrinatge de la Coordination française pour la Décennie de la culture de paix et de non-violence.
Prop de l'esquerra, ha cosignat, amb Pierre Arditi, Maxime Le Forestier i Michel Piccoli una carta oberta el 4 de maig de 2009, a l’atenció de Martine Aubry, primera secretària del Partit socialista, demanant els diputats socialistes a adoptar la llei Hadopi.
Premis
- 1951: Premi Édith-Piaf d'interpretació de Deauville per a la cançó Odio els diumenges (lletra de Charles Aznavour i música de Florence Véran)
- 1952: Gran Premi del disc per a la cançó Roman (lletra d'Henri Bassis i música de Joseph Kosma)
- 1964: Gran Premi de l'Acadèmia Charles per a l'àlbum Gréco Canta Mac Orlan (lletra de Pierre Mac Orlan i música de Philippe Gérard)
- 1984: Cavallers de la Legió d'Honor
- 2007: Victòria d'honor per a la seva carrera a les Victòires de la musique
- 2009: Medalla d'or de la Sacem per als seus 60 anys de carrera
Discografia
Les seves grans cançons
- 1950 : Si tu t'imagines, poema de Raymond Queneau musicat per Joseph Kosma.
- 1950 : La Fourmi, poema de Robert Desnos musicat per Joseph Kosma.
- 1951 : Je suis comme je suis, lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma.
- 1951: Les feuilles mortes, de la pel·lícula Les Portes de la nuit de Marcel Carné, lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma.
- 1951: Sous le ciel de Paris, de la pel·lícula Sota el cel de París de Julien Duvivier, lletra de Jean Dréjac i música d'Hubert Giraud.
- 1951 : Odio els diumenges, lletra de Charles Aznavour i música de Florence Véran.
- 1953: La Fiancée du pirate, extreta de L'òpera dels tres rals, adaptació francesa d'André De Mauprey a partir de les lletra de Bertolt Brecht, música de Kurt Weill.
- 1954: Coin de rue, lletra i música de Charles Trenet
- 1955: Cançó per a l'auvergnat, lletra i música de Georges Brassens
- 1960: Il n’y a plus d’après, lletra i música de Guy Béart
- 1961: Jolie Môme, lletra i música de Léo Ferré
- 1961: C’était bien (Le P’tit bal perdu), lletra de Robert Nyel i música de Gaby Verlor
- 1962: Accordéon, lletra i música de Serge Gainsbourg
- 1962: París canaille , lletra i música de Léo Ferré
- 1963: La Javanaise, lletra i música de Serge Gainsbourg
- 1966: Un petit poisson, un petit oiseau, lletra de Jean-Max Rivière i música de Gérard Bourgeois
- 1967: Déshabillez-moi, lletra de Robert Nyel i música de Gaby Verlor
- 1970: Les Pingouins, lletra i música de Frédéric Botton
- 1971: La Chanson des vieux amants, lletra de Jacques Brel i música de Gérard Jouannest
- 1971: J’arrive, lletra de Jacques Brel i música de Gérard Jouannest
- 1972: Mon fils chante, lletra de Maurice Fanon i música de Gèrard Jouannest
- 1977: Non monsieur je n’ai pas vingt ans, lletra d'Henri Gougaud i música de Gérard Jouannest
- 1983: Le temps des cerises, poema de Jean-Baptiste Clement i música d'Antoine Renard
- 1988 : Ne me quitte pas, lletra i música de Jacques Brel
- 2006: La Chanson de Prévert, lletra i música de Serge Gainsbourg
- 2009: Le Déserteur, lletra i música de Boris Vian
Integral
- 2003 - L'Éternel féminin - Integral en 21 CD’s Mercury
Compilacions
Àlbum-gag
- En 1966, Claude Dejacques, productor a Philips, té una idea divertida. Concep de sortir, el 1r d’abril, un àlbum-gag en el qual els principals artistes de la casa intercanvien els seus èxits respectius. Així, Gréco agafa Le Folklore américain de Sheila i Le Jouet extraordinaire de Claude François mentre que France Gallho fa amb Jolie Môme, un gran èxit de Gréco en 1961, Anne Silvestre i Barbara interprretaran Les Zozos de Pierre Perret, Claude Nougaro La Javanaise i Si tingués un martell, Johnny Hallyday Le Parapluie et Le Petit Cheval de Georges Brassens, etc. Com moltes idees originals, l'àlbum d'abril de 1966 es quedarà als armaris de la Philips, s'ignora per quines raons. No obstant això, les dues gravacions històriques de Gréco seran incloses en el volum 8 del seu integralL'Éternel féminin apareguda el 2003.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada